CROQUIS INCONCRET
Museu Nacional d'Art de Catalunya
MNAC
Del 10/06//2020 al 10/01/2021






Ens podem apropar a allò irrecognoscible sense tenir en compte el pensament, la vista i el llenguatge? Croquis inconcret és el nom que el Museu Nacional va posar en el seu dia a uns dibuixos de Marià Fortuny datats de mitjan segle XIX. Dibuixos innominables, alguns dels quals romanen ocults al revers d’altres dibuixos, que, descriptius i recognoscibles, es disposen per a un discurs pertinent. Com es poden salvaguardar els primers de la crema de la història de l’art? El nom ja és, per si mateix, un oxímoron, quan dues idees oposades formulen un nou sentit.

Creiem que perquè una cosa existeixi només cal nomenar-la, però fer-ho no sempre ho garanteix. Aquesta podria ser una de les relacions més inherents per a aquells que reivindiquen una relació entre filosofia i poesia. Si la relació entre totes dues es troba en la tensió envers la paraula, quina podria ser una de les estratègies que, des de l’art, les atenyés? Davant de la necessitat d’imatges i escenaris, el dibuix es referma, tot esgotant el camí de la paraula.

Caiem en el parany en què el fet de mirar és una acció dels ulls que verifiquen allò real i la seva aparença: potser hem de deixar que les coses es deixin dibuixar sense que tinguin importància la paraula, la imatge o el lloc. El poeta Wallace Stevens en projectà una primera condició en el poema “Descripció sense lloc”: “La descripció es compon a partir d’una visió indiferent a l’ull”. María Zambrano s’hi acostà encara més: “Tot és revelació, tot ho seria si fos acollit en estat naixent”.

Els dibuixos de Marià Fortuny són l’excusa de la qual parteix aquesta exposició. No es reconeixen en les seves formes, i, en veure’ls, desconfiem de la nostra percepció i de les paraules apreses. Els mateixos dibuixos que, per a d’altres, són mers exercicis preparatoris, entren a l’espai del pensament, la paraula i la mirada a partir del suspens, la mutació i un gest de desig i revelació que va més enllà d’allò que és i de la seva aparença. Entre nosaltres i allò que mirem hi ha un espai que ens obliga a desembargar-nos de les paraules. L’experiència del traç i la marca en el dibuix tenen un caràcter únic, fugaç i de presagi.

https://www.museunacional.cat/ca/activitats/croquis-inconcret-elia-llach

SOBRE LA BELLESA
CAN FELIPA
2018-19

Mostra dels projectes seleccionats en la modalitat de Creació Artística presentats a Can Felipa seguint el lema "Sobre la bellesa" proposat per l'artista Rafel G. Bianchi. Amb la participació de Lucía Bayón, Alvaro Chior, José Fiol, Èlia Llach, Alba Mayol Curci, Jonathan Millán i Francisco Navarrete Sitja.
---
Muestra de los projectos seleccionados en la modalidad de Creación Artística presentados en Can Felipa siguiendo el lema "Sobre la belleza" propuesto por el artista Rafel G. Bianchi. Con la participación de Lucía Bayón, Alvaro Chior, José Fiol, Èlia Llach, Alba Mayol Curci, Jonathan Millán y Francisco Navarrete Sitja.

PUBLICACIÓ /PUBLICACIÓN


Frame

Foto: Marc Llibre

                                                                                 

AUGURI
Video Loop, 14 '

Lluny queda el temps on el vol dels ocells servien als àugurs per a endevinar el futur i que sovint feien referència a un adveniment. Examinant la direcció del vol o el cant, aquelles visions eren anomenades inauguracions.

Una petita papallona eleva el seu cos a la cruïlla de la llum d’on potser sorgeix o s’hi endinsa. Dedicada a un mateix moviment sense treva, en una temporalitat desorientada, vola en trànsit, en èxtasis. L’exitació  reitera el moviment que mou el moviment. Acostar-se i enlairar-se de nou, xocar de nou i traçar de cop un intens bucle en l’aire com una dansa. I maldestre, sempre la maldestresa de la pulsió febril.

Allò que s’inaugura és el que encara no està aquí, el lloc privilegiat i de revelació que es desplega i on el sentit no es conforma. Aquell lloc que abandona el parany de la paraula com la seva definició i deixa que allò desconcertant inauguri, encara en la seva permanència, encara en el seu defalliment , una intimitat primària de secreta bellesa.

---

AUGURIO 
Video Loop, 14 ' 

Lejos queda tiempo en que el vuelo de los pájaros servía a los agures para adivinar el futuro y que a menudo hacían referencia a un advenimiento. Examinando la dirección del vuelo o el canto, aquellas visiones eran llamadas inauguraciones.

Una pequeña mariposa eleva el cuerpo en la encrucijada de la luz de la que quizá surge o se adentra. Dedicada a un mismo movimiento sin tregua,  en una temporalidad desorientada, vuela en trance, en éxtasis. La excitación reitera el movimiento que mueve al movimiento. Acercarse y despegar de nuevo, chocar de nuevo y trazar de pronto un intenso bucle en el aire como una danza. Y torpe, siempre la torpeza de la pulsión febril.

Aquello que se inaugura es lo que aún no está ahí, el lugar privilegiado y de revelación que se despliega y donde el sentido no se conforma. Aquel lugar que abandona la trampa de la palabra como su definición y deja que lo desconcertante inaugure, aún en su permanencia, aún en su desvanecimiento, una intimidad primaria de secreta belleza. 


---

Can Felipa La(b). 11/2019

Activitat de mediació entre entitats vinculades al barri del Poblenou a la Sala Oval de Musueu Nacional d'Art de Catalunya. MNAC. / Actividad relacionada: Actividad de mediación entre entidades vinculadas al barrio de Poblenou en la Sala Oval del Museu Naciona d'Art de Catalunya. MNAC. 


CLAROS DEL BOSQUE
Bianyal
Vall de Bianya, Olot
2017

Bianyal, 2017.   
Amb Rafel G. Bianchi, Tom Carr, Anna Dot, Marc Larré, Èlia Llach, Pere Noguera i Ariadna Raventós.
Comissariat de David Santaeulària. Associació Binari.

Sobre "Claros del bosque": Hi hauria d'haver alguna cosa inquietant en l'exercici de la visió per descobrir la vulnerabilitat del fet. Retrobar-se amb ella palpitant i desproveïda d'armes per a defensar-nos. En aquest dibuix el coneixement neix de l'anhel. Com aquell ocell en l'obra de María Zambrano que a Claros del bosque ens convida a anar allà on marca la seva veu. De la mà brolla un temps que no pot aturar-se. Naixent, res vol convertir aquests dibuixos en objectes. No hauríem de buscar res prefigurat. Aquest palpitar que no és ser ni només vida, sinó viure ja i des d'ara. Des de quan?
...
Sobre "Claros del bosque": Debería haber alguna cosa inquietante en el ejercicio de la visión para descubrir la vulnerabilidad del hecho. Reencontrarse con ella palpitante y desprovista de armas para defendernos. En este dibujo el conocimiento nace del anhelo. Como aquel pájaro en la obra de María Zambrano que en Claros del Bosque nos invita a ir más allá de donde marca su voz. De la mano brota un tiempo que no puede detenerse. Naciente, nada quiere convertir este dibujo en objeto. No deberíamos buscar nada prefigurado. Este palpitar que no es ser ni tan sólo vida, sino vivir ya y desde ahora. ¿Desde cuándo?

↠ BIANYAL 2017









          Políptic. Carbó sobre paper./ Políptico. Carbón sobre papel 
6'30 x 2 m

              Fotos: Marina Sáenz i Frederic Montornés.










DAR CUERPO
Sis Galeria, Sabadell
2017


¿Qué hay en el fondo del deseo de sumergirse en la cosa que obsesiona; de dar el último salto; de lanzarse sin demora y decididamente en pos de lo que se ignora; de franquear el Rubicón; de romper las amarras; de liberarse de todas las precauciones; de arrojarse a la boca del lobo; de jugar a fondo perdido?

Pascal Quignard






Políptico. Bolígrafo sobre papel 4 m x 1'40 m

Foto:Marc Llibre Roig



Cuando al oír el canto de las sirenas, Butes salta al mar dejando atrás la nave de los Argonautas, una nueva forma de vida arranca y de la que no se puede volver atrás: la experiencia radical. 

En Dar Cuerpo hay  un cuerpo que falta. Ha sido desbordado y actualizado por la potencia de la acción. Falta el cuerpo cuando el espacio ocurre. Falta el cuerpo cuando arranca el querer: Querer dibujar lo que aún no está. Querer dibujar lo que aún no ha desaparecido. Querer llegar ahí donde no se podrá ir nunca. Querer dar cuerpo a la voz, promesa que fulgura. 

Dar Cuerpo habitaría el tiempo épico que apunta Roland Barthes: “Carece de presente y de pasado y está plenamente entregado a un arrebato, cuyo objetivo, en caso de ser conocido, parecería tan irreal a los ojos del mundo”. Quien salta suscita la vida. Quien salta al vacío no aspira a la vida sin ser vivida.

No poder volver atrás es avanzar hacia la muerte, pero quien salta no la teme. Lanzarse al vacío, querer recobrar vivir: Dar cuerpo a la urgencia de la voz.

PROGRAMA DE MÀ / PROGRAMA DE MANO PDF





Vista general 


Bolígraf sobre paper / Bolígrafo sobre papel 
1m x 1'40 m

Bolígraf sobre paper / Bolígrafo sobre papel
1m x 1'40 m


Bolígraf sobre paper / Bolígrafo sobre papel 
1m x 1'40 m


Bolígraf sobre paper / Bolígrafo sobre papel 
1m x 1'40 m


Fotografia digital

Bolígraf sobre paper / Bolígrafo sobre papel 
100 x 70 cm

Boígraf sobre paper / Bolígrafo sobre papel 
50 x 70 cm


Políptoic/ Políptico. 
Fotografies intervingudes amb tret de bala/ Fotografías intervenidas con disparo de bala.



Detall / Detalle



Bolígraf sobre paper / Bolígrafo sobre papel
1'40 m x 1'40 m



LA HORA DEL VERMUT.
Abierto Valencia
2016


Misha Bies Golas, Manu Blázquez, José Luis Cremades, Enrico della Torre, Antonio González, Irene Grau, Luce, Èlia Llach, Álex Marco, Nico Munuera i / y Pau Orts.

Fotos: Álex Marco






LENGUAJE ESFÉRICO
Ponferrada, 2016-Lugo, 2017


Josefa Tolrà, Loreto Blanco, Lídia Fané, Èlia Llach, Ita Puig, Reme Remedios, Bea Romarty i /y Gemma López.
Comissaria/ Comisaria: Pilar Bonet

Bienal Miradas de Mujeres 2016.  
Centro de Arte Dosmilvacas. Ponferrada, 2016
Galeria Isköo. Lugo, 2017



Bolígraf sobre paper / Bolígrafo sobre papel. 
Políptic / Políptico. 
2'50 x 0'70 m