Ens podem apropar a allò irrecognoscible sense tenir en compte el pensament, la mirada i el llenguatge? Croquis inconcret és el nom que el Museu Nacional va posar en el seu dia a uns dibuixos de Marià Fortuny datats de mitjan segle XIX. Dibuixos innominables, alguns dels quals romanen ocults al revers d’altres dibuixos, que, descriptius i recognoscibles, es disposen per a un discurs pertinent. Com es poden salvaguardar els primers de la crema de la història de l’art? El nom ja és, per si mateix, un oxímoron, quan dues idees oposades formulen un nou sentit.
Creiem que perquè una cosa existeixi només cal nomenar-la, però fer-ho no sempre ho garanteix. Aquesta podria ser una de les relacions més inherents per a aquells que reivindiquen una relació entre filosofia i poesia. Si la relació entre totes dues es troba en la tensió envers la paraula, quina podria ser una de les estratègies que, des de l’art, les atenyés? Davant de la necessitat d’imatges i escenaris, el dibuix es referma, tot esgotant el camí de la paraula.
Caiem en el parany en què el fet de mirar és una acció dels ulls que verifiquen allò real i la seva aparença: potser hem de deixar que les coses es deixin dibuixar sense que tinguin importància la paraula, la imatge o el lloc. El poeta Wallace Stevens en projectà una primera condició en el poema “Descripció sense lloc”: “La descripció es compon a partir d’una visió indiferent a l’ull”. María Zambrano s’hi acostà encara més: “Tot és revelació, tot ho seria si fos acollit en estat naixent”.
Els dibuixos de Marià Fortuny són l’excusa de la qual parteix aquesta exposició. No es reconeixen en les seves formes, i, en veure’ls, desconfiem de la nostra percepció i de les paraules apreses. Els mateixos dibuixos que, per a d’altres, són mers exercicis preparatoris, entren a l’espai del pensament, la paraula i la mirada a partir del suspens, la mutació i un gest de desig i revelació que va més enllà d’allò que és i de la seva aparença. Entre nosaltres i allò que mirem hi ha un espai que ens obliga a desembargar-nos de les paraules. L’experiència del traç i la marca en el dibuix tenen un caràcter únic, fugaç i de presagi.
Creiem que perquè una cosa existeixi només cal nomenar-la, però fer-ho no sempre ho garanteix. Aquesta podria ser una de les relacions més inherents per a aquells que reivindiquen una relació entre filosofia i poesia. Si la relació entre totes dues es troba en la tensió envers la paraula, quina podria ser una de les estratègies que, des de l’art, les atenyés? Davant de la necessitat d’imatges i escenaris, el dibuix es referma, tot esgotant el camí de la paraula.
Caiem en el parany en què el fet de mirar és una acció dels ulls que verifiquen allò real i la seva aparença: potser hem de deixar que les coses es deixin dibuixar sense que tinguin importància la paraula, la imatge o el lloc. El poeta Wallace Stevens en projectà una primera condició en el poema “Descripció sense lloc”: “La descripció es compon a partir d’una visió indiferent a l’ull”. María Zambrano s’hi acostà encara més: “Tot és revelació, tot ho seria si fos acollit en estat naixent”.
Els dibuixos de Marià Fortuny són l’excusa de la qual parteix aquesta exposició. No es reconeixen en les seves formes, i, en veure’ls, desconfiem de la nostra percepció i de les paraules apreses. Els mateixos dibuixos que, per a d’altres, són mers exercicis preparatoris, entren a l’espai del pensament, la paraula i la mirada a partir del suspens, la mutació i un gest de desig i revelació que va més enllà d’allò que és i de la seva aparença. Entre nosaltres i allò que mirem hi ha un espai que ens obliga a desembargar-nos de les paraules. L’experiència del traç i la marca en el dibuix tenen un caràcter únic, fugaç i de presagi.
https://www.museunacional.cat/ca/activitats/croquis-inconcret-elia-llach
Fotografies de Marc Llibre Roig
