En literatura s’entén per «detonant» allò que produeix una explosió i permet que el que ve a continuació expliqui el que ha passat, descrigui com ha passat, reveli a qui ha afectat i informi sobre si és possible recuperar-se o no. Tot i que es tracta d’un recurs no exclusiu d’un sol gènere literari, és a la novel·la on el detonant s’evidencia de manera més clara per diverses raons: perquè actua com a premissa dramàtica, perquè sense la seva acció no passa res, perquè afecta a qui protagonitza el llibre i perquè el canvi que produeix en el subjecte defineix i resol el conflicte que es desenvolupa durant tot el relat.
Igual que passa en la literatura, en l’art també hi ha un detonant. Es tracta de l’impuls que estimula l’artista a crear una obra per pura necessitat, malgrat que tot hagi estat dit i a pesar de la saturació d’obres que hi ha en circulació, de la dificultat que una obra vegi la llum, de la manera com afecta el públic…, encara que l’artista decideixi destruir-la al cap de cinc minuts.
Si l’explosió, quan s’esdevé en una novel·la, afecta el protagonista en primer lloc, quan ho fa en l’art és l’artista el primer damnificat. Ell és el protagonista de tot, aquell a qui li explota el cap i qui determina que allò que veiem, escoltem o ens afecta sigui entès com les restes d’un naufragi —el naufragi de l’artista; també el nostre— encobert sota l’aspecte d’un caos més o menys ordenat. Un caos que, com el del Rai de la “Medusa”, de Théodore Géricault (Rouen, 1791 – París, 1824), aconsegueix de mantenir la seva fragilitat en equilibri tot i haver de sostenir-se sobre una base inestable: el mar.
Dividit en dues estances de diferents dimensions recobertes completament amb més de 700 dibuixos, l’espai creat per Llach en 36 metres quadrats és una mena d’escenografia vital construïda per acollir l’espectador, però també els estats d’un pensament que, com el de Kaspar Hauser o de la mateixa artista, és capaç de passar del despertar d’un gest o del llenguatge a la incomprensió, l’enfosquiment o el reflex del silenci més pur.
Escrit en l’aigua, d’Èlia Llach, és el viatge interior d’una artista que, sense sortir d’una habitació, despulla el gest i la paraula de qualsevol tipus d’afectacions per mostrar-se, des de les entranyes, a partir de la seva cara oculta, a partir del silenci.
↠ CATALÀ
↠ ESPAÑOL
↠ ENGLISH
Activitats paralel·les:
Amb motiu d'Escrit en l’aigua, pensament i paraula volen agafar-se de la mà per tal de deixar obertes les portes d’aquesta exposició per experimentar altres tipus d’exploració. Per a això, Èlia Llach ha convidat dues persones que d’alguna manera sempre l’han acompanyat: d’una banda, Miguel Morey, amb qui Èlia es va estavellar contra el pensament, i de l’altra, Ester Pino, amb qui Èlia es va estavellar contra la paraula. Mentrestant, l’apuntador de l’exposició continua preguntant: "què vens a buscar? Què et falta?"
↠ Miguel Morey : https://ajuntament.barcelona.cat/lavirreina/ca/recursos/escrit-en-laigua/640
↠ Ester Pino : https://ajuntament.barcelona.cat/lavirreina/ca/recursos/escrit-en-laigua/637
Foto: Pep Herrero.
Edició Vídeo: La Virreina Centre de la Imatge.
