And in a Blink of the Eyes You Have Conquered the Peaks
Dins del cicle "Catedrals a la Capella", comisariat per Joana Hurtado Matheu
↠I EN UN CLUC D'ULLS HAS CONQUERIT ELS CIMS
↠CAPELLA SANT ROC
Foto: Marc Llibre Roig
http://capellasantroc.cat/?p=642&lang=ca
http://capellasantroc.cat/?p=664
On acaba
el que veiem?
A cop d’ull
no veiem res. El contrast de llum i la distància ens ho impedeixen. Afinem la
vista, avancem. I llavors, a poc a poc, anem descobrint que és un dibuix, que són
gotes, que pugen i es dispersen. I en un cluc d’ulls has conquerit els cims
apareix així, gradualment, com si sortíssim dels núvols del somieig. Una
revelació que va del somni al parpelleig i que és la conquesta del vers de J.
V. Foix que dóna títol a la mostra. Pujar muntanyes amb els ulls tancats vol
dir avançar sense un objectiu fix, per això l’Èlia Llach no confia al llapis el
destí del seu canell. Com el bastó del cec, el llapis és la pròtesi que orienta
al dibuixant i l’escriptor sobre el paper, una extensió dels seus dits que l’ha
de guiar davant del buit de la pàgina en blanc. Sense llapis no hi ha contacte,
no hi ha orientació. Com aquí, que la construcció del dibuix es fa en caiguda
lliure.
Això és
el que suposa deixar de pintar per dibuixar. Suspendre el rastre d’un mateix,
del jo que signa. Abandonar el control absolut per deixar que el dibuix es faci, que
segueixi el seu curs, al seu aire. Permetre l’incís lliure de cada línia, que avança
sense saber cap a on ha d’anar, que està perduda i cau en el vertigen del
paper, com hem caigut en picat tantes vegades sense moure’ns del llit, fins que, de sobte, la seva
(in)determinació es veu interrompuda per una expiració. Però aquí les gotes cauen, no s’ofeguen. La línia
és cega i l’Èlia, com a molt, l’empeny. La deixa sola, sense indicacions, sense fixar per endavant la
seva trajectòria, i quan, de tant en tant, hi intervé, la seva bufada dibuixa amb el rastre de les gotes
una partitura que s’anima de cop. Si el sentit no ve donat d’entrada, cada línia dirà la següent, i
en aquest avançar el dibuix es busca mentre es fa. Com la música. D’aquí que floti, àgil, lleuger,
malgrat l’energia dipositada en la composició, malgrat el relleu i el pes del
paper que ha marcat amb la seva
porositat el final de cada gota. Perquè l’artista alena, no executa, deixant que digui la línia on i
quan voldrà morir.
Com el
ritme en les paraules pel poeta, com el fluir simfònic de l’orquestra, l’Èlia
Llach dirigeix les gotes perquè ocupin el seu espai en una escenografia única: un tríptic
concebut per ser penjat a l’altar de la Capella. La precisió minuciosa de l’artista no es
troba, doncs, en la inscripció del traç, sinó en el gest d’originar i enfilar la cadència
d’aquest vers que és la línia del dibuix. Un gest que acaba quan l’Èlia capgira
el tríptic, i amb ell la direcció de les gotes, fent que el cim d’aquest cluc quedi en suspens.
La
verticalitat “és una promesa, quelcom transcendent, una narració” escriu
Rosalind Krauss sobre la mirada de l’espectador davant del quadre. Potser per això hi
podem veure referents figuratius, ja siguin naturals o religiosos. Des de l’Ascensió
de la Verge fins a les flames d’una fúria incandescent. De Jan Van Eyck a Bill
Viola. Perquè en la seva quietud hi ha moviment. Empeses per l’alè de l’artista, les gotes es ramifiquen,
mentre el degoteig, invertit, s’eleva ingràvid en una precipitació ascendent. Construcció
visible i invisible alhora, tan imperceptible o inabastable com les catedrals
que no podrà veure mai el cec de Carver, el dibuix, com l’escriptura,
esbossa un recorregut que és real i imaginari al mateix temps.
Joana
Hurtado Matheu
J. V. Foix, Sol i de dol, dins Obra poètica en vers i en prosa, Barcelona, Edicions 62, 2000, p. 89.
Rosalind Krauss, The Optical Unconscious, The MIT Press, Boston MA, 1994, p. 243.
.jpg)
Detall
Detall
